Primera carta

https://www.youtube.com/watch?v=LsishWj67x8
Res tornarà a ser igual, Gossos. Em sentia forta, creia que havia descobert la veritat, i que la veritat era pura i senzilla. Però tota la veritat ara és mentida. Vam deixar d'importar-nos, o això em pensava. No hi havia conflictes i era el moment idoni per tancar aquesta etapa de la meva vida, tan curta, però tan intensa. Van ser cinc minuts, en els que vaig retrobar-me amb els teus ulls, dels que havia oblidat la bellesa. Tot i així, estava decidida a apartar-me de tu, podia ser feliç sola. El que vaig sentir en veure't no ho podia sentir sense tu. Havia creat una dependència emocional cap a tu que em restringia la felicitat. Amb tu era diferent però. Alguna cosa em deia que no estava malament tot allò. Et trobava a faltar, jo, trobant a faltar a algú, increïble. De totes maneres m'entossudia a fer que aquelles darreres paraules, "ja quedarem algun dia", no arribessin a ser veritat. Vaig veure't massa a prop, no esperava trobar-te. Aquella matinada tu no t'havies adonat de la meva presència i vaig continuar caminant. La nit del mateix dia em vas saludar, amb algun interès que no acabava de comprendre. Creia que volies treure'm informació sobre una persona aliena a mi a qui coneixia perfectament, però no. T'estaves interessant per mi. Volies que tornéssim a ser nosaltres, sense obligacions, sense pressió ni problemes, com jo mateixa ho estava desitjant. Vaig creure que podríem fer-ho, que ja no et trobaria a faltar, que resoldria aquest misteri que ets però... Només ho vaig creure durant un dia. L'endemà em tractaves diferent, més atent, més afectuós, una vessant de tu que no havia tingut el plaer de conèixer quan era l'hora. Jo et vaig dir el que pensava des del primer moment, i tu continuaves. El dia següent em vas revelar coses de la matinada que no hauria imaginat. Jo et volia posar gelós, que em veiessis feliç gràcies a algú altre, que veiessis que puc viure sense tu. Que et creguessis una mentida, per a què es transformés en veritat. Tu no volies fer el ridícul, no sabies com reaccionaries mentre jo fugia, perdent tota valentia i força. Després em vas ignorar i jo també ho feia veure. Al dia següent has descobert que un no és un no, i t'he perdut. No sé què ets per mi, vull que siguis a la meva vida. De moment et veig com un molt bon amic, però com això. Potser és l'orgull que no em deixa admetre el que sento (perquè tinc un sentiment cap a tu) o simplement m'importes. Sigui com sigui, et vull, és molt egoista pretendre que em facis cas però ja em coneixes.

Per fi ho he entès. No paro de meravellar-me del tripijoc en el que m'he vist immersa gràcies al meu subconscient, que m'ha mantingut sense sospites fins que ha acomplert el seu objectiu, i el meu, al cap i a la fi.
Jo tenia un problema: em va decebre molt algú que no creia capaç de contenir una covardia semblant, que anteposés la por a l'enfrontament a revelar els seus interessos reals. Jo, que ho veig tot o ho acabo descobrint, vaig confiar excessivament en una aparença de nen bo que no podia fer mal, i en xocar contra la veritat tan bruscament em va fer deixar de creure en mi. No havia superat les meves pròpies expectatives.
Havia comès un error.

Com a conseqüència, el meu subconscient va decidir actuar. Va ordir un pla. Potser, només havia estat un error puntual, com se'n podia assegurar? Fent una prova. Esperar que la situació ho demanés hagués estat molt lent, i va optar per crear-la. Com un assaig.
No ho podia fer sol, necessitava algú que alterés el meu estat de normalitat i que em fes creure tota la mentida. Va decidir fixar-se en un individu desconegut, del que sabia poca cosa més que el nom i l'edat. El primer pas era deixar que descobrís coses de mi a les que poca gent tenia accés. La seva resposta seria positiva, i jo, em vaig creure aquella il·lusió amb forma de sentiment. D'amor.

 Algú, que a la seva vegada, no pogués arribar a sentir res per mi, que tingués el cor ocupat per algú altre, però que alhora no se'n adonés i em continués el joc. Jo sabia que les seves intencions no eren pures. El moment de la veritat va ser com havia redactat quatre dies enrere, amb l'esperança d'equivocar-me. Jo no m'equivoco sovint. No va ser una excepció. Va actuar un component sorpresa amb el que no havia comptat. Com la soledat i la confusió pot afectar a una bona persona que es nega a acceptar els seus sentiments cap a algú que no els mereix. Vaig refiar-me del meu criteri i vaig obrar, com, ara pensant-ho fredament, hauria reaccionat. Amb una precisió digna de mi, com hauria d'haver estat sempre. Refiant-me del meu criteri, que tot i actuar per intuïció i poc argument, ha anat esmolant el seu instint.

Quan el trasbals del cop va fugir, va deixar tot el que havia trobat a faltar durant tant de temps. La força, la lucidesa, tot el que m'havia arrabassat no complir les meves exigències tornava a mi, al cap d'unes hores.
Va ser com obrir els ulls de sobte, i veure tot un món que ja coneixia i que trobava a faltar, que no s'havia mogut mai de lloc, que jo mateixa havia tancat els ulls per que ja no em creia digna d'ell. El vaig trobar. Per fi. Em va envair pau en saber tot això, i en adonar-me de l'enganyifa en la que m'havia immers tan profundament vaig sentir una admiració tan o més fonda que l'engany. Irònicament, per adonar-me de la realitat me'n he creat una de falsa. Però ha resultat. Sóc lliure. Veig com es va estenent el camí cap a la independència, i com torno a confiar en mi, com comparteixo les coses amb el meu subconscient. M'encanta i em trastorna. Però m'encanta.

Fa temps que tinc una sensació. La mateixa. No compleixo el que m'exigeixen i noto les seves mirades expectants al canvi. Em persegueixen. És com si hagués fallat als que m'envolten, i m'ho amaguessin. Com si no valgués la pena dir-m'ho per què saben que ho tornaré a fer. En realitat són fantasmes. Vénen quan els hi sembla i em fan mal.  Quedo destrossada, vull plorar, veure'l i que em calmi amb la seva presència. Ja no m'evadeixo somiquejant. Descarrego, però torno a carregar al cap de poc.  No puc continuar així. Per molt que indago no trobo la causa exacte. De moment, he topat amb agreujants i circumstàncies, però res concloent. Jo, que tenia poder -sobre mi i el valor dels altres- ja no sóc capaç de fer res sola. Erro. Necessito els altres. El necessito a ell. Voler o desitjar és bo, però necessitar o dependre no ho és. És com si il·luminés tot allò que he amagat  durant temps i resultés enlluernar tota la resta. La foscor ara predomina, mostrant un equilibri absent des de fa ves a saber quant. On queden la llum, la lucidesa i la claror que irradiava? Han desaparegut. Espero que només s'hagin amagat i les pugui trobar algun dia.
"El destino suele estar a la vuelta de la esquina. Como si fuese un chorizo, una furcia o un vendedor de lotería: sus tres encarnaciones más socorridas". Aquests tres personatges no vindran a trucar a casa teva, apareixeran sols, quan els surtis a buscar.

Comença a sonar una cançó. Tinc ganes de plorar. No estàs bé. Et sento lluny, no sé si et distancies de tot o només de mi. Sé que no ho veus clar. Hi ha necessitats que jo no puc cobrir, i si no et puc fer feliç, què se suposa que hi pinto allà? Necessito descarregar tot això en algun lloc. Sigui plorant, sigui com sigui. Hauré de fer el cor fort, davant teu. Si em veus malament guanyaran les ganes de fer-me feliç que les de ser feliç tu. ets massa bona persona. I no puc anteposar la meva felicitat a la teva. T'estimo. Donaria el que fes falta per que mai et faltés un somriure a la cara, i prefereixo intentar fer el cor fort, assegurant-me de que no et manipulo, i guardar els meus sentiments per una estona. Ja els trauré quan pugui.
Em podré aixecar. No sé exactament quan. No em penedeixo d'estimar-te, tot i que els pròxims mesos seran durs. Sé que no és bo avançar-se als esdeveniments, i sé que és probable que m'equivoqui. Però tenint en compte les estadístiques, no m'equivoco.
Quan tinc ganes de plorar penso en tu. Asserenes el meu esperit inestable amb la teva presència. És llavors quan veig que, les defenses que abans utilitzava per enfortir-me, s'han convertit en debilitats. Sense elles no sóc forta. I ara amb elles tampoc. Torno a perdre'm. Altra vegada. Cada vegada sóc més inestable i menys jo. Si intento estabilitzar-me acabo refugiant-me en la frivolitat. He perdut l'equilibri, i ara et perdré a tu. He canviat tant que ja no puc predir les meves reaccions, no em reconec, no sé com sentir-me millor. No sé a qui he d'ajudar, al jo actual, o al jo de fa un mes. M'agradava més el de fa un mes però ara som desconeguts. No sé com convertir-me en ella de nou. Només sé que necessito canvis. No vaig bé.

Demà. Falta poc ja. És qüestió d'hores. Serà el meu aniversari. No sé com anirà, el passaré envoltada de la gent que estimo, però hi faltarà una persona molt important: la meva àvia.
Cada any m'explicava com va viure el meu naixement: tots havien anat a dinar i ella seguia esperant-se, no volia perdre's cap detall. Una mica més tard, una treballadora de l'hospital que estava fregant el terra, va llençar un paper a la seva vora, i quan ja hi era prou a prop, li va dir "la nena ja és al món. Jo també sóc àvia". Va notar com tota la tensió acumulada anava desapareixent i era substituïda per una felicitat estranya. "I mira't ara- sempre deia. -Ara ja ets una dona". M'ho va repetir pel meu quinzè aniversari. Els ulls li brillaven d'orgull, la seva primera néta ja era una dona. Ja no els veuré mai més. Hi ha moments que m'agradaria compartir amb ella que no seran el mateix. Sempre em donava suport en tot el que feia, em recolzava encara que estigués en un error, com ningú ho feia. Em deixava llibertat per equivocar-me, la llibertat que necessito i que em costa tant de trobar. Hi ha pèrdues que no es superen mai.
El dia de l'obra de teatre, de la que  li havia llegit el guió diverses vegades mentre escoltava atentament, la vaig trobar molt a faltar. Sé com de satisfeta hauria estat al poder felicitar-me al baixar. I encara que no ho cregui la vaig recordar. M'havia de lluir. Ho havia de fer per ella. Portava la roba de la seva mare, la mateixa que vaig portar a l'obra anterior, onze anys enrere, quan encara era una nena que es creia gran per que l'any vinent començaria la primària. No podia fer-me enrere. I no ho vaig fer.
M'agradaria poder aprofitar tot el temps que vaig poder gaudir d'ella, sé que ho hauria d'haver pensat abans, i la seva mort em va fer pensar molt. Tot i que ja hagi passat el temps encara recordo la seva olor, el seu pis, tot. Hi ha persones que et marquen, i ella n'és probablement, el màxim exponent.
No me'n vaig acomiadar. Ara, des d'un altre punt de vista, crec que no vull fer-ho. L'única manera de que no desaparegui és que perduri en les nostres vides, i per fer-ho no es pot perdre cap record ni cap pensament que hi tingui relació. T'estimo àvia. No em penedeixo d'haver vessat cap llàgrima per tu, ho seguiré fent tot el temps que faci falta.

Ulls de bombolla

Una bombolla. Tan simple com això, aigua i sabó. Sé que no hi ha cap misteri darrera d’això, però tot i així em fascina, sobretot als ulls innocents. Potser és per la brillantor, pels colors que amaga, per què volen, per la forma tan rodona que tenen, però una cosa està clara, les bombolles tenen alguna cosa especial.

I tot i així és una cosa de la que no se’n parla normalment: la gent no té com a afició fer bombolles. Cosa de nens, diuen.

El que no saben és que tothom té un nen a dins. Pel fet de ser mortals ja el portem.  Va unit a l’ànima.

Hi ha gent que el porta com a cara habitual, d’altra que l’amaga com un secret inconfessable... però tothom en té un. Podríem dir, que aquesta criatura es reflexa als ulls, com una bombolla. Igual de fràgil, amb el mateix magnetisme, però aquesta nena és més valuosa. Se l’ha d’estimar, és responsable de la nostra veritat, la que no passa pel cervell, l’única que ens dóna fe, la de debò.

D’aquella que et fa pensar quan escoltes música, quan parles de coses que realment t’apassionen, de quan obres la ment i escrius...

Quan ella parla els ulls brillen i apaguen el reflex de la lluna, la seva presència ens dóna força, fa desaparèixer els nostres defectes, tot careix de valor afegit i només queda el jo, com un somni, però totalment real. Obro els ulls i veig que tinc la felicitat a l’abast de la mà, estiro els dits, i la toco.

És tant verídica... sembla que m’intenti convèncer d’alguna cosa, de la senzillesa de tot, de com compliquem les coses.

Que poc que costa, ser feliç.

Existeixen persones que et fan reaccionar així: els pares, els avis i la persona que estimes. I amb això no vull dir la parella que tinguis en aquest moment o la persona que t’agrada, sinó la persona que et fa millorar, que t’escolta, que revoluciona el teu món, amb la que pots compartir un silenci sense que sigui incòmode.

Aquella que et dóna seguretat i en cada instant t’adones que mai podràs ser tan persona com ell. Et fa lluitar, et fa millorar amb la seva presència, sense paraules, només estant al seu costat. No et podràs rendir mai mentre hagis tingut la sort de tenir-lo a prop. Aquella persona tant especial que et fa feliç, sigui amb tu o amb algú altre. A aquella persona que mai oblidaré li dono les gràcies, gràcies per fer-me descobrir els Ulls de bombolla. Moltíssimes gràcies.

Altes temperatures

Fa molt de fred. Aquesta gelor va brollar de mi, crec que no han passat ni dos mesos. D'ençà no he tornat a sentir res quan he abraçat a ningú, ni quan he estat jo qui la rebia. Aquesta manera d'expressar afecte ha quedat deserta. Va ser quan vaig deixar de prometre. Vaig trencar una promesa de tot cor i ja no he tornat a fer-ho. I quan vaig separar-me d'una persona important però que em creava conflictes. No me'n penedeixo. Malgrat les mirades de desaprovació per haver renunciat a una amistat tan bonica ho tornaria a fer. 

Fa dues setmanes que vaig conèixer algú que va eliminar les meves preocupacions, tota la frustració que sentia envers una mentida que ha durat sis mesos. El nivell de confusió augmentava dia rere dia. Vaig arribar a pagar-ho amb els que em rodegen. Llavors va aparèixer. Un "com estàs?" totalment rutinari va ser l'origen d'un sentiment molt intens que es propagà a una velocitat que no havia viscut mai. Em va enamorar el seu riure madur i clar. No sé si sincer però sí clar. 

Estant amb ell vaig deixar de pensar. Va ser com volar lliure de límits, en una brisa tranquil·la, deixant la meva essència al descobert. No oblidaré mai aquesta sensació. 

Mica en mica, però, em va decebre veure que no era mutu. I em va doldre. Em vaig refredar, tot el caliu que havia guanyat durant aquell escàs període de temps va convertir-se en glaç. Veure com una de les coses més maques que m'ha passat mai, que no hauria ni somniat, aspira a més que jo, va ser desolador. Jo vaig deixar de pensar, i ell en canvi, ara ha començat a fer-ho. Es planteja un futur comú, però no hi pot ser. Passi el temps que passi jo portaré el meu sentiment cap a ell com a bandera, amb tot l'orgull i respecte que es mereix. Ell en canvi continuarà buscant la perfecció a la que mai arribaré. Els meus defectes són els que m'identifiquen i els que em fan ser qui sóc. Sense ells no sóc res, estaré incompleta. He deixat de banda la independència que em caracteritzava per estimar amb tota l'ànima algú que em valora però que m'exigeix massa. I ara m'he tornat freda. M'agradaria fugir on ningú no em trobi, on pugui maleir tot allò que vulgui sense ser jutjada, per ningú, ni tan sols per mi. Però abans, m'agradaria demostrar-li el que sento, ja que per orgull o pel realisme que em caracteritza no ho he fet. He reaccionat amb una fredor impròpia a mi. No sé com fer-ho però. És el que més desitjo ara mateix, però sé que només em crearà infelicitat i dolor. Si ara desaparec ara patiré, si ho faig després també.